MMSS feat. facebook – de la PAH a l’ANC passant per l’EI

(Si busques el gràfic per interactuar-hi lliurement, fer zoom, identificar nodes, veure els vincles que té un node en concret, buscar assemblees per nom… consulta l’últim paràgraf)

Us presento Jaume Compte. És un bot, un perfil de facebook fake. Va néixer al 2012 i la seva missió era aglutinar tots els perfils de les diferents assemblees de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista. Amb el temps va canviar d’opinió i va decidir incorporar també els perfils d’assemblees vinculades al 15M a més d’altres assemblees anticapitalistes variopintes. L’única limitació era que fossin moviments socials del Principat. Moltes peticions d’amistat després, decidí incorporar també algunes assemblees vinculades a l’onada independentista dels últims anys. El seu timeline és un autèntic festival multicolor de tota mena de propostes militants: una calçotada per aquí, una mani per allà… rep una mitjana de 10 invitacions a esdeveniments al dia i ja compta amb més de 700 amistats. La intenció de tot plegat es va acabar convertint en monitoritzar els moviments socials catalans a Facebook per tal de poder-los entendre millor. Ara bé, en Jaume no és un mosso, sinó un autèntic militant així que només recull perfils d’assemblees, mai de persones en concret.

Fa cosa d’uns mesos, quan AnonCat va destapar uns informes del CESICAT aka #laTIAcatalana en Jaume es va fer un tip de riure. Qualsevol persona amb uns minuts a Yahoo Respuestas pot fer informes així. Les xarxes bullien denunciant espionatge, monitorització… ben pocs en van fer una lectura més profunda: mentre no controlem els mitjans de producció i difusió d’informació estarem sotmesos a la lògica de transparència total. No ens espien, els regalem la nostra informació. Només unes eines de programari lliure desenvolupades per la mateixa comunitat que les viu podrien garantir un mínim de seguretat sobre l’acumulació de la data que generem. I ni així, però en tot cas la petjada digital de la militància és una arma de doble fil, els ajuda a identificar-nos i a la vegada suposa una oportunitat per conèixer-nos millor a nosaltres mateixes.

El cas és que amb l’ajuda d’un programet de Facebook anomenat Netvizz que ens permet descarregar data del nostre perfil podem fer coses interessants. Un cop tenim les dades podem tractar-les amb el programa lliure Gephi que ens permet generar gràfics en forma de xarxa sobre les nostres amistats. El procediment es molt senzill. Cada perfil de facebook es representa amb un punt que anomenarem node. Si dos nodes tenen amistat a facebook s’uneixen amb una línia que anomenem aresta. 700 perfils de facebook són molts però en cap cas són tots el que existeixen de moviments socials catalans, ni tan sols n’és una mostra representativa. Hi falten moltes assemblees, d’altres tenen pàgina i no usuari… en Jaume no és un acadèmic, és un militant que en un atac d’intel·lectualitat orgànica intenta fer-ho el millor que pot.

Primer canviarem la mida de cada node en funció del nombre d’amistat que tenen, per tal d’identificar els més importants. Després, amb l’algoritme Force Atlas 2 donem forma al gràfic. Cada node estirarà cap a ell els nodes amb els que està vinculat, a la vegada que repela els nodes amb els que no està vinculat. La suma de totes les forces simultàniament configura la forma. Si hi apliquem l’algoritme per calcular la modularitat descobrim que és de 0,356 i que amb una resolució de 1.0 detecta 3 comunitats. Les detecta en funció de les amistat comunes que té cada amistat amb la resta. Així, posant-hi color, veiem tres grans comunitats  

Les ha detectat la màquina amb un càlcul matemàtic, però coincideixen perfectament amb la tipologia dels nodes: A grans trets, el vermell són nodes de l’esquerra independentista, el blau els de l’última onada independentista com consultes, ANC o pobles per la independència i el verd 15M, sindicalisme, moviment estudiantil combatiu, CSOs, CGT, CNT… anticapitalisme en general. El color ha estat casualitat poètica. A partir d’ara per fer aquest anàlisi farem referència als tres blocs com esquerra independentista (EI), moviment anticapitalista i moviment independentista. La quantitat no és rellevant, de fet coincideix amb el temps que fa que en Jaume col·lecciona perfils de cada una de els tres tipologies. Segurament el més interessant és la suma de tensions. Veiem clarament com el moviment anticapitalista té poques connexions amb el moviment indepe, si bé ambdós estan força vinculats a l’esquerra independentista, encara que aquesta tira més cap al primer que cap al segon. Centrem-nos primer, en la pota verda de l’assumpte.

Il·luminem només els nodes d’acampades, indignats i assemblees locals 15M de color taronja i les assemblees de la PAH de color verd. Queden clarament diferenciades les unes de les altres i sembla que la PAH resta una mica més allunyada. 15M al mig, a un cantó la PAH i a l’altre hi ha sindialisme, CSOs, etc. Més enllà dels vincles directes que tenen amb els nodes de l’EI hi ha una serie de nodes que fan de pont, en aquest cas força importants, que són més genèrics com el Centre de Documentació dels Moviments Socials, Tanquem els CIEs, Aturem Bolonya…

A l’altre extrem del gràfic hi trobem, com ja hem dit, el moviment independentista.

Aqui fem tres grups. En groc els nodes de les consultes, l’onada de Vic Decideix, Manresa Decideix.. en verd els nodes de municipis per la independència i en blau les nodes de l’ANC. Formen un conjunt més heterogeni, si bé s’identifica que per norma general els nodes de les consultes són més propers a l’Esquerra Independentista, especialment a la CUP, que és amb qui tenen més vincles. L’ANC, per contra, és el grup més allunyat del bloc encara que també tenen més vincles amb les assembles de barri o poble i les PAH, segurament per proximitat en el temps més que per afinitat. Al capdavall segurament molts perfils fet per les consultes segurament ja no s’actualitzen.

Ara il·luminem la part de l’Esquerra Independentista. En vermell Arran, groc la CUP, negre Endavant i verd el SEPC. En general conforma un grup heterogeni, trencat per la CUP que sembla una comunitat menys barrejada, és a dir, tendeix més a vincular-se amb d’altres nuclis CUP. A la vegada, és la part més vinculada al moviment indepe.

Amb sindicalisme és molt pobre quantitativament, però serveix per fer-nos-en una idea. La CGT en vermell, la CNT negre, la COS taronja i la CATAC/IAC verd. CGT i CNT queda clarament diferenciat com a comunitat pròpia, a l’extrem oposat al moviment independentista, amb qui pràcticament no hi té cap vincle. Sí que en té, però, amb l’Esquerra Independentista i la resta de moviments anticapitalistes. La COS no és gens representativa, amb 5 nodes només, però sembla que queda disseminada dins el conjunt de l’esquerra independentista. CATAC/IAC tampoc no hi està gaire representada però sembla clara la tendència a fer de pont entre els moviments anticapitalistes, l’EI i el moviment independentista si bé és generalment és fortament proper a al’EI.

Ara veiem el moviment estudiantil. En verd les assemblees de facultat i alguna assemblea de docents i en taronja el SEPC. Els primer formen un conjunt més o menys tencat, encara que fortament vinculat a altres assemblea del moviment anticapitalista. El SEPC es mostra força disseminat en l’esquerra independentista. Encara que està molt vinculat amb el moviment estudiantil sembla que pesen més els vincles amb l’EI de manera que no queda a l’extrem esquerra del bloc de l’EI com potser calia esperar.

Fins aquí hem vist una petita interpretació per parts del gràfic, però de ben segur que en funció dels ulls amb què te’l miris hi veuries unes coses o unes altres. En tot cas, però, queda força palès que entre les dues últimes grans onades de movilització que ha viscut el Principat no sembla que hi hagi gaire connexions. És a dir, entre el moviment 15M + derivats i l’onada independentista. És clar que aquestes dades només ens informen del criteri del community manager de cada assemblea. Ara bé, aquest criteri és polític, quan s’asseu davant de la pantalla per administrar el perfil de l’assemblea escull a qui demana amistat i a qui no. S’hi veu un biaix territorial especialment fort en els pobles petits però per norma general cada perfil ha fet l’exercici d’amistar-se amb qui a cregut que hi havia més afinitat. El resultat és que l’EI sembla que fa de frontissa entre els dos moviments, segurament com d’altres agents que no apareixen al gràfic. El discurs de l’EI, encara que minoritari, fa de catalitzador dels dos grans discursos de majories que hem viscut aquests últims anys.

Si vols remenar tu mateixa les dades i el gràfic, penjo les dades en format GDF per poder-les tractar amb el Gephi. També deixo un enllaç al gràfic exportat en HTML5 per poder-hi interactuar lliurement, fer zoom, identificar nodes, veure els vincles que té un node en concret, buscar assemblees per nom..

esquema cronològic de l’esquerra independentista

Gairebé un any després de l’última entrada reprenc el blog amb aquest esquema cronològic que feia temps que tenia pendent de publicar. Esperava tenir-lo més acabat, però veig que és més senzill presentar-lo ara, com a versió beta i que vosaltres, si voleu, m’ajudeu a fer-hi les correccions pertinents. Així, qualsevol aportació o crítica serà benvinguda.

No té una intenció exhaustiva, resultaria molt difícil reunir totes les organitzacions que han existit a l’esquerra independentista, he mirat de posar-hi les més grans o rellevants, sense que això signifiqui un greuge per la resta de patriotes que al llarg d’aquests últims 40 anys han lluitat en aquest moviment.

Per fer-lo gran, senzillament feu-hi clic a sobre. També podeu punxar-lo amb el botó dret del ratolí per descarregar-vos-el. Sou lliures de copiar-lo, editar-lo i distribuir-lo mentre no en feu un ús lucratiu i en respecteu l’autoria, està sota llicència Creative Cammons.

L’Anna i el transport públic

L’Anna té 20 anys i viu a Cardedeu. Estudia al Campus Raval de la UB. Això l’obliga a anar i tornar de Barcelona de dilluns a divendres (40 viatges de tres zones al mes). Un cop allà, uns dos o tres cops per setmana va a dinar a casa la nòvia i, per això, agafa la L3 fins Vallcarca per, al cap de dues hores, refer el camí en sentit contrari per tornar a la Facultat a fer les pràctiques (entre 16 i 24 viatges d’una zona). Cada dos dimarts té una assemblea després de pràctiques a Gràcia (8 d’una zona). Més o menys un divendres al mes surt de festa fora del poble, a Granollers, per exemple (dos d’una zona). També un cop el mes, de mitjana, visita algun amic a qualsevol altre lloc, posem pel cas, Girona (un bitllet regional d’anada i tornada).

En total, l’Anna fa uns 40 viatges de 3 zones, 30 d’una zona i un bitllet senzill regional. Així, necessita 4 T10 de tres zones (85,60€), 3 T10 d’una zona (23,55€)i el bitllet regional (6,20€), que suma 115,35€ al mes. Fent ús del bitllet T-Jove o similars, encara que ni ella ni cap dels seus amics n’hagi sentit a parlar mai i suposant que compleixi amb el requisits que et demanen per fer-ne ús podria arribar a rebaixar la despesa fins a uns 80€ mensuals. L’Anna pensa que és un preu completament abusiu per fer ús d’un transport públic que a altres països és gairebé gratuït per als joves. I l’Anna, de fet, té tota la raó.

El transport públic a casa nostra, més enllà de les deficiències en el servei no ha parat d’encarir-se progressivament, fins i tot en època de crisi. Podem constatar-ho comparant el preu de la T10 d’una zona, el bitllets més usat (7 de cada 10 validacions) amb l’Índex de Preus de Consum (IPC) que mesura la inflació mitjana del país, és a dir el creixement de preus en general.

Si considerem el 2004 com a punt de partida, quan un T10 d’una zona costava 6€ , suposant que llavors s’adequava a la inflació, és a dir, que era un preu just (que ja és molt suposar) i fem el gràfic de l’evolució dels preus comparant-la relativament amb l’IPC la cosa queda de la següent manera.

Sembla que la crisi no ha existit per al transport públic. Mentre la inflació global s’estanca durant el període de crisi, els preus dels bitllets han fet exactament l’evolució contrària, han seguit augmentant encara més, això sí, esglaonadament perquè no ho notem tant; Si t’hi fixes, al gràfic el 2010 està marcat amb un asterisc, i és que aquest any, per primera vegada el preu dels bitllets no ha augmentat només l’1 de gener com sempre sinó que també ho va fer l’1 de juliol, fent així dues pujades justament l’any de la reforma laboral, del rècord d’atur i de la precarietat.

I no, l’Anna no es creu molt llesta quan es cola al metro. S’hi deuen sentir ells mercantilitzant el nostre mitjà de transport?

*El pressupost mensual està fet amb els preus del bitllets d’abans de la pujada de l’1 de juliol i el preu del bitllet regional d’anada i tornada és aproximat molt a la baixa.

Bombolla i crisi a Cardedeu: breu anàlisi de la crisi immobiliària al nostre poble

La crisi immobiliària arreu de Catalunya

El negoci relacionat amb la construcció ha estat, des de fa temps, una font de generació de riquesa considerable als Països Catalans i, és clar, també a Cardedeu. Arquitectes, transportistes, paletes, tècnics, proveïdors, etc es beneficiaven d’un teixit econòmic lucratiu generat al voltant del totxo que aprofitava el creixement urbà. El que havia de ser un sector que generés ocupació i satisfés les necessitats de creixement urbà tot garantint el dret a l’habitatge es convertí, però, en un caramel per a molts inversors, bancs, caixes i promotores.

Entre el 1999 i el 2000, bancs i caixes van començar a concedir hipoteques més fàcilment, acompanyats per una baixada dels tipus d’interès. Així, molta gent, que ja tenia una solvència notable, va decidir fer un negoci rodó. Amb els diners cedits per una entitat de crèdit i el bon moment del sector, podien invertir construint un immoble i, amb una mica de paciència, vendre’l més tard per molt més del que els havia costat. Amb els diners guanyats, en tenien prou per pagar el deute, tornar a invertir i demanar un altre crèdit encara una mica més gros per finançar les properes inversions, també més grosses per continuar la roda i de passada, és clar, augmentar el seu nivell de vida. A les entitats bancàries ja els estava bé: A cada hipoteca que concedien hi guanyaven i, al cap i a la fi, eren per fer cases i pisos que algú acabaria comprant tot demanant una altra hipoteca. Evidentment, també els estava bé a les promotores, que cada vegada tenien més feina amb més beneficis, a les altres empreses del sector, als Ajuntaments, que hi guanyaven amb la requalificació de terrenys i cobrant impostos per les noves construccions com també feia la pròpia Agència Tributària de l’Estat. D’aquesta manera, anava augmentant el preu dels pisos i cases, o dit d’una altra manera, es generava la bombolla immobiliària que com més s’inflava més privava, especialment als joves, d’un dret fonamental: el dret a un habitatges digne.

Encara que Rodrigo Rato, llavors ministre espanyol d’Economia o Emilio Botin, president del Banco Santander en neguessin l’existència, la bombolla anava creixent a la vegada que el nombre de construccions. Amb tot, vam viure una forta onada urbanitzadora arreu del país que suposà una impacte ecològic considerable i un endeutament excessiu de moltes famílies per la sobrevaloració que es van anar torbant que no podien fer front al deute i que ara, amb la crisi econòmica, encara en pateixen més les conseqüències.

Durant uns sis anys la construcció d’habitatges no va parar de créixer geomètricament a Catalunya, com també ho van fer els preus. L’any 2006, però, el mercat immobiliari va començar a saturar-se, s’havien fet tants habitatges que ja no era possible vendre’n més ni amb les dinàmiques d’hipoteques escombraries, màrqueting o l’increment fals de demanda generat per la pròpia especulació. A aquesta nova conjuntura s’hi va sumar encara una pujada dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu, que va contribuir encara una mica més a la recessió.

L’escassetat del sòl edificable, a preu astronòmic per culpa de l’especulació, no va permetre que la llei de l’oferta i la demanda abaixés el preus de les noves construccions perquè encara que es rebaixessin beneficis o costos de construcció el preu del solar podia arribar a costa més d’un 40% del preu final de l’edifici.

Amb tot, durant l’any 2006 i principis del 2007 va començar a córrer la sensació entre els promotors que costava de vendre. El caramel començava a ser agredolç, però tot i així els preus es mantenien encara prou alts i baixaven només progressivament per la poca volatilitat del mercat de propietats, que al contrari de la borsa, que és molt líquida, no es desploma de cop, sinó que baixa mica en mica. Hi havia masses cases esperant ser comprades, i també masses en construcció i projecte. El sector de la construcció entrava inevitablement en període de recessió.

Va ser llavors, a l’estiu del 2007 quan esclatà la crisi econòmica i la campanya mediàtica que la precedia. El pànic de les hipoteques escombraries impagades dels EUA s’encomanà al marcat financer espanyol i els bancs i caixes van tancar l’aixeta: ja no donaven més hipoteques.

Aquesta nova situació financera va arribar com una bomba a la recessió del sector de la construcció, enganxant a moltes promotores al mig de la roda. Sense finançament no podien acabar els projectes programats per tant, sense els beneficis corresponents, tampoc no podien tornar els deutes dels projectes anteriors o anticipar les quantitats necessàries. A més a més, molts possibles clients ja no podien comprar perquè ja no se’ls concedien hipoteques.

Així, el sector de la construcció ha passar d’una màxims històrics a pràcticament reduir-se al no res sense acomplir la seva funció social: permetre una habitatge digne per a tothom d’acord amb les necessitats personals i locals; Sinó tot el contrari. Els preus, contràriament a la desplomada del sector, continuen regulant-se a poc a poc, s’ha produït un estoc enorme de cases i pisos que han provocat un impacte ecològic completament innecessari i moltes famílies es veuen cada dia més ofegades per una hipoteca fixada sobre un valor de l’immoble completament fals.

La caiguda en picat del sector ha generat també atur, moltes promotores han hagut de tancar, acomiadant els treballadors i per tant trencar la cadena de proveïdors, transportistes, etc. Un atur, que s’ha sumat a la crisi d’altres sectors, provocada per una falta de liquidesa causada, en part, per les mateixes entitats bancàries que van concedir les hipoteques escombraries i el crèdit a les promotores també al nostre poble.

La crisi immobiliària a Cardedeu

De fet, a Cardedeu vam viure una bombolla immobiliària especialment gran. Les grues s’han incorporat al paisatge del poble durant els últims deu anys i els preus desorbitats de les cases es van convertir en el pa de cada dia. Una de les coses que va fer que la bombolla fos especialment punyent fou la gran demanda de pisos al nostre poble, pel fet de tenir un encant especial i un entorn privilegiat que provoca un creixement continu. Això es tradueix, és clar, en una construcció contínua de pisos i cases per als nouvinguts. No només els nouvinguts, però, generen una necessitat de construcció: un poble dinàmic exigeix obra nova pel deteriorament de les cases que ja existeixen, els trencaments familiars, els joves que s’independitzen, etc. A més a més Cardedeu ha tingut un creixement vegetatiu positiu els últims anys.

Així, la rotació natural d’habitatges provoca que més o menys s’hagin de construir anualment uns 100 habitatges nous per cada 10000 habitants als pobles. A la nostra vila, segurament, aquesta rotació és més elevada per l’arribada constant de població. De fet, Cardedeu no ha parat de créixer en els últims vint anys.

És justament aquesta tendència la que va esperonar, acompanyada per la conjuntura financera del moment, l’any 1999, una remuntada del sector de la construcció al poble. L’any següent, amb l’entrada al nou mil·lenni, es van construir 524 immobles, que suposà un creixement de la construcció del 190% respecte l’any anterior. Aquest sobreconstrucció, que s’allargà un parell d’anys, provocà una primera saturació del mercat immobiliari al poble, fent-lo tornar al punt de partida el 2004.

L’augment d’habitatges havia provocat una escalada de població fins al sostre possible: hi havia més cases que gent disposada a avenir a viure al nostre poble. Aquest augment sobtat de construcció feu créixer notablement el nombre de cardedeuencs fins i tot durant tot el primer període de recessió.

Aquesta recessió marcà la diferència respecte la tendència general de Catalunya que era de creixement continu. Suposà una davallada pel sector, però no pel preu del sòl i dels habitatges, que no es va reduir significativament. Amb un parell d’anys més, el 2003 i el 2004, n’hi va haver prou per superar la saturació i continuar la cursa especulativa i urbanitzadora: l’any 2005 es va registrar un creixement del nombre d’habitatges nous respecte l’any anterior d’un 245%, sense superar però el nombre absolut d’habitatges construïts del 2000. Aquesta segona explosió tornà a posar Cardedeu en la línia mitjana de creixement geomètric de Catalunya.

La diferència entre el creixement dels projectes visats d’edificis de nova construcció, indicador econòmica per excel·lència del sector de la construcció, a Cardedeu i a Catalunya es deu justament a aquestes explosions. Mentre que la mitjana de Catalunya manté el creixement del sector més o menys al voltant del 110% anualment , Cardedeu creix espectacularment en dues ocasions, com ja hem vist, la primera l’any 2000 amb un 188% (sumat a un 138% de l’any anterior) i la segona el 2005 amb un 245%.

Després d’aquesta segona punta el nombre de construccions decreix vertiginosament per una segona saturació, aquesta vegada dominada pel canvi de conjuntura econòmica provocat per la crisi econòmica del 2007 que no permet al sector refer-se, sinó tot el contrari. El 2008 es van construir tan sols 88 edificis nous a Cardedeu (sense comptar obra pública) , i el 2009, l’últim any del que en tenim dades oficials al moment d’escriure’s aquest text, en van ser 17 i sabem segur que enguany encara n’han sigut menys.

Aquesta davallada de la construcció augmentà encara més la xifra d’aturats que provocà la crisi financera, especialment a la nostre vila, en què el sector de la construcció havia anat agafant força fins al punt de representar el doble de la mitjana catalana com a font productiva local.

La primer període de creixement, del 1998 al 2000, va ajudar a reduir la taxa d’atur, que ja no era gaire alta, encara que probablement va servir-se de força treballadors d’altres municipis. El període de recessió que s’allargà fins el 2005 feu gairebé duplicar el nombre d’aturats a Cardedeu, arribant a un màxim de més de 500 persones a l’atur, una situació que no es donava des de principis dels anys 80 que es mantingué així malgrat el segon període de vaques grosses, que només va servir perquè no augmentés.

A partir del 2007 i 2008, la caiguda en picat del sector de la construcció de l’any anterior que continuava baixant i la crisi econòmica que afectà els altres sectors provocà que la taxa d’atur al poble es disparés, fins al punt que, enguany, registra un nombre absolut de persones aturades d’unes 1300, que correspon segurament a una taxa d’atur del voltant del 17%, una xifra mai vista en la història del nostre poble.

*totes les dades estadístiques s’han obtingut de idescat.cat

marxisme i complexitat

Marta Harnecker, en el llibre Los conceptos elementales del materialismo histórico, reflexiona sobre el concepte marxista de determinisme. Pren com a punt de partida les idees de Louis Althusser, del qual n’és deixebla però malauradament no s’hi esplaia gaire, la qual cosa de fet és normal tenint en compte que aquesta no és la temàtica ni l’objectiu de l’obra.

El poc que comenta, però, sembla que descobreix una relació entre les tesis d’Althusser i el pensament complex de Morin. No és una relació tan estranya si sabem que Althusser escrivia coetàniament a Morin, amb uns anys d’avantatge respecte el desenvolupament del pensament complex morinià i que Morin va ser durant anys militant del Partit Comunista Francès, del qual Althusser en fou, més tard, un dels principals referents acadèmics.

Harnecker fa servir el terme complex per referir-se a la relació que explica el marxisme entre els elements que formen la superestructura així com aclareix, citant a Engels, que s’ha de rebutjar enèrgicament el determinisme mecanicista. De fet, la mateixa frase d’Engels ja insinua el principi retroactiu del pensament complex: un factor històric [que] ha sigut engendrat per altres factors econòmics, torna a actuar també al seu torn i pot tornar a actuar sobre el seu medi i fins i tot sobre les seves pròpies causes.

Al paràgraf següent cita Althusser, i s’hi veu, potser, una insinuació del principi hologramàtic morinià: proposar-se de pensar la determinació dels elements d’un tot per la estructura del tot; la determinació d’una estructura per una altra estructura, és a dir, els problemes de la causalitat estructural, és plantejar-se un problema absolutament nou.

Amb tot, Harnecker insisteix que el materialisme històric no és només un mètode a partir de l’estudi de les relacions de producció sinó que és una perspectiva sistèmica de la història en què aquestes relacions són determinants de la superestructura només en última instància i que Marx i Engels no van tenir temps, lloc ni oportunitat de fer justícia a la resta d’elements que participen de la seva interacció¹‘

¹ F. Engels. Carta a Bloch del 21-22 de setembre de 1890.

crisi lingüística

Passejant pel Fòrum Social Català era freqüent topar-se amb conceptes com crisi econòmica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi de valors, crisi ecològica, etc. Així, sembla que poc a poc ens anem adonant que el món, tal i com l’entenem ara, està en crisi. Cada crisi és de naturalesa distinta, se’ns pot fer difícil, és cert, relacionar la crisi econòmica amb la crisi ecològica, però tenen un motiu comú: totes han estat provocades pel mateix model de món. És per això que iniciatives com el FSCat, com moltes altres, miren de construir un punt de trobada entre les persones sensibilitzades per aquestes crisis perquè no és reprodueixin en aquest altre món possible.

Des de la lingüística, ja fa uns anys que s’adverteix d’una altra problemàtica que de moment sembla que els moviments polítics i socials altermundistes no acaben de fer seva: la reducció de la diversitat lingüística. Aquest problema, que podríem anomenar crisi lingüística, és d’una naturalesa més semblant a la crisi ecològica que a la crisi alimentària per exemple, pel fet que en ambdós casos es tracta d’una diversitat necessària per a la supervivència (o per al desenvolupament humà digne) que està desapareixent.

Sovint, quan es parla de la crisi ecològica, es diu que caminem cap a un abisme, un punt crític a partir del qual ja no hi ha retorn. Si allarguem la metàfora, podem dir que en diversitat lingüística no només hem caminat cap a un abisme durant molts anys sinó que ara estem caient al buit. Segons el lingüista Hans-Jürgen Sasse, els darrers 500 anys han desaparegut la meitat de les llengües que hi havia al món. I el futur se’ns presenta encara més desolador: Segons les estimacions pessimistes realistes […], el 20% de la totalitat d’espècies biològiques animals s’haurà extingit d’aquí a 100 anys, mentre que d’acord amb les estimacions optimistes realistes la xifra seria del 2%. […] En canvi […] el 90% de les llengües actuals podria haver-se extingit o ser a punt de morir d’aquí a cent anys, segons Krauss, i cap a la meitat segons les estimacions més optimistes. […] Així doncs, és curiós que la pèrdua de la biodiversitat hagi merescut una atenció massiva arreu del món: molta gent està preocupada per aquesta qüestió. Però molt poca gent parla de la pèrdua de la diversitat lingüística.¹

Hi ha una màxima en la sociolingüística que diu que la sort d’una llengua té poc a veure amb la llengua mateixa. És a dir, que el fet que una llengua desaparegui o no no es mai perquè sigui més o menys adequada per acomplir les seves funcions sinó per causes alienes. No existeixen llengües fàcils i llengües difícils. Ni llengües modernes ni llengües antigues. Només actituds, polítiques i planificacions econòmiques que, en el millor dels casos, no tenen en compte l’entorn lingüístic en què s’apliquen. És precisament per això que la defensa de la diversitat transcendeix la lingüística; cal que, urgentment, fem un forat per a la crisi lingüística en l’agenda dels nostres moviments socials.

¹Skutnabb-Kangas, Tove Linguistic genocide in education or worldwide diversity and human rights?



realment la dona parla més que l’home?

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

A mig curs, la professora de català, ens va passar una entrevista a la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brinzendine.
La frase de reclam de l’entrevista era “La dona fa servir 20.000 paraules al dia, l’home 7.000”.
Ella defensa al llibre El cerebro femenino que les persones estem enormament determinades biologicament, en tots els camps de la nostra vida. De fet, quan li pregunten “Les hormones ens determinen?” respon “Conformen els nostres valors i desitjos. Guien les nostres conductes alimentàries, socials, sexuals i, en definitiva, la nostra manera de ser”
No fa gaire gràcia aquest determinisme biològic, i menys encara barrejat amb el sexisme, això de que si les dones i els homes tenim els rols que tenim és per una qüestió biològica i no social.
Doncs bé, efectivament, el plantejament d’aquesta psiquiatra és fals.
Un grup d’investigadors de la universitat de Texas a Austin, han publicat un estudi titulat Are Women Really More Talkative Than Men? que desmenteix aquesta llegenda urbana.
Entre el 1998 i el 2004, van col·locar dispositius electrònics a l’orella a prop de 400 estudiants d’Estats Units i de Mèxic. Aquests dispositius recollien l’estona que la persona parlava al dia. El dispositiu s’activava durant trenta segons cada dotze minuts i mig, de manera que la persona que el protava no podia saber quan se l’hi estava fent la prova.
El resultat d’aquesta prova va ser que tant homes com dones, pronunciem de mitjana i aproximadament unes 16.000 paraules al dia.
Així doncs, es desmenteix el tòpic de que les dones són unes cotorres i els homes uns reservats que no saben expressar-se.

per què balla en Joan Petit?

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit…” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(…)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

dubte resolt

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Fa un dies (masses) plantejava l’enigma de l’origen de la paraula atzagaia. Doncs bé, després d’exàmens i gràcies a la inestimable aportació d’en Robert, ja tenim la clau de la qüestió.
A Estudi de llengua i literatures catalanes de Germà Colón ens aclareix el dubte: ≪Del berber zagâya, s’introdueix a través de l’àrab magribí i hispànic en el català i altres llengües europees, per la qual cosa es considera un arabisme.≫ I per si encara dubtem, Antoni I. Alomar ens explica el mateix fet des del punt de vista sociolingüístic: ≪Posteriorment, els almoràvits i els almohades, que conqueriren les Balears, varen ser també pobles procedents de l’interior del Sàhara, islamitzats de fresc. Aquestes berbers i els anteriors es varen arabitzar aviat a les Balears (en queden paraules com genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor, etc) i a la península Ibèrica perquè l’àrab era la llengua de la religió victoriosa que els distingia de la població autòctona dominada.≫
Així doncs, el problema era que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que atzagaia prové de la paraula az-zagâya, i és així, però aquesta no és una paraula berber com diu, sinó que és la transformació de la paraula berber original zagâya a l’àrab hispànic (vulgar). Hauria de dir, doncs, que prové de l’àrab vulgar, que és el que diu amb la paraula genet, que és el mateix cas.

dubte etimològic

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Ja he parlat alguna vegada de la paraula atzagaia, em penso.
Vaig voler que aquesta paraula donés nom al blog perquè em cridava l’atenció que fos una de les poques paraules d’origen amazigh amazic que té el català. Ara però, veig que segurament no és així. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana prové

[s. XIII; del berber az-zagâya, íd.]

Com que no tinc cap mena de coneixement d’àrab o amazic (malanomenat berber) m’ho vaig creure. Buscant una mica però, he començat a sospitar. Resulta que totes les paraules començades per atz- d’origen no romànic que surten al diccionari provenen, segons aquest, de l’àrab (vulgar o magrebí).
Per exemple, de la paraula atzerola i els derivats atzeroler i atzerolera l’origen sembla ser àrab:

[1653; de l’àr. az-za´rûra, íd.]

També passa amb d’altres paraules, com atzar, atzeituní, atzembla o atzucac. Totes les paraules comencen per az-z en l’adaptació del mot orginari a l’alfabet llatí. És curiós, tenint en compte que l’amazic i l’àrab formen part de famílies lingüístiques diferents i que s’assemblen tant com el català i el polonès, que mots tan semblants provinguin de llengües diferents.
Recorrent al Diccionari Etimològic d’en Coromines, amo i senyor de l’etimologia catalana, no trobem res de nou, sembla ser que és la font d’inspiració del Gran Diccionari.
És simplement casualitat, i són correctes aquests orígens? És un error i en realitat atzagaia prové de l’àrab? És que totes vénen de l’amazic?