marxisme i complexitat

Marta Harnecker, en el llibre Los conceptos elementales del materialismo histórico, reflexiona sobre el concepte marxista de determinisme. Pren com a punt de partida les idees de Louis Althusser, del qual n’és deixebla però malauradament no s’hi esplaia gaire, la qual cosa de fet és normal tenint en compte que aquesta no és la temàtica ni l’objectiu de l’obra.

El poc que comenta, però, sembla que descobreix una relació entre les tesis d’Althusser i el pensament complex de Morin. No és una relació tan estranya si sabem que Althusser escrivia coetàniament a Morin, amb uns anys d’avantatge respecte el desenvolupament del pensament complex morinià i que Morin va ser durant anys militant del Partit Comunista Francès, del qual Althusser en fou, més tard, un dels principals referents acadèmics.

Harnecker fa servir el terme complex per referir-se a la relació que explica el marxisme entre els elements que formen la superestructura així com aclareix, citant a Engels, que s’ha de rebutjar enèrgicament el determinisme mecanicista. De fet, la mateixa frase d’Engels ja insinua el principi retroactiu del pensament complex: un factor històric [que] ha sigut engendrat per altres factors econòmics, torna a actuar també al seu torn i pot tornar a actuar sobre el seu medi i fins i tot sobre les seves pròpies causes.

Al paràgraf següent cita Althusser, i s’hi veu, potser, una insinuació del principi hologramàtic morinià: proposar-se de pensar la determinació dels elements d’un tot per la estructura del tot; la determinació d’una estructura per una altra estructura, és a dir, els problemes de la causalitat estructural, és plantejar-se un problema absolutament nou.

Amb tot, Harnecker insisteix que el materialisme històric no és només un mètode a partir de l’estudi de les relacions de producció sinó que és una perspectiva sistèmica de la història en què aquestes relacions són determinants de la superestructura només en última instància i que Marx i Engels no van tenir temps, lloc ni oportunitat de fer justícia a la resta d’elements que participen de la seva interacció¹‘

¹ F. Engels. Carta a Bloch del 21-22 de setembre de 1890.

Read Full Post »

crisi lingüística

Passejant pel Fòrum Social Català era freqüent topar-se amb conceptes com crisi econòmica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi de valors, crisi ecològica, etc. Així, sembla que poc a poc ens anem adonant que el món, tal i com l’entenem ara, està en crisi. Cada crisi és de naturalesa distinta, se’ns pot fer difícil, és cert, relacionar la crisi econòmica amb la crisi ecològica, però tenen un motiu comú: totes han estat provocades pel mateix model de món. És per això que iniciatives com el FSCat, com moltes altres, miren de construir un punt de trobada entre les persones sensibilitzades per aquestes crisis perquè no és reprodueixin en aquest altre món possible.

Des de la lingüística, ja fa uns anys que s’adverteix d’una altra problemàtica que de moment sembla que els moviments polítics i socials altermundistes no acaben de fer seva: la reducció de la diversitat lingüística. Aquest problema, que podríem anomenar crisi lingüística, és d’una naturalesa més semblant a la crisi ecològica que a la crisi alimentària per exemple, pel fet que en ambdós casos es tracta d’una diversitat necessària per a la supervivència (o per al desenvolupament humà digne) que està desapareixent.

Sovint, quan es parla de la crisi ecològica, es diu que caminem cap a un abisme, un punt crític a partir del qual ja no hi ha retorn. Si allarguem la metàfora, podem dir que en diversitat lingüística no només hem caminat cap a un abisme durant molts anys sinó que ara estem caient al buit. Segons el lingüista Hans-Jürgen Sasse, els darrers 500 anys han desaparegut la meitat de les llengües que hi havia al món. I el futur se’ns presenta encara més desolador: Segons les estimacions pessimistes realistes […], el 20% de la totalitat d’espècies biològiques animals s’haurà extingit d’aquí a 100 anys, mentre que d’acord amb les estimacions optimistes realistes la xifra seria del 2%. […] En canvi […] el 90% de les llengües actuals podria haver-se extingit o ser a punt de morir d’aquí a cent anys, segons Krauss, i cap a la meitat segons les estimacions més optimistes. […] Així doncs, és curiós que la pèrdua de la biodiversitat hagi merescut una atenció massiva arreu del món: molta gent està preocupada per aquesta qüestió. Però molt poca gent parla de la pèrdua de la diversitat lingüística.¹

Hi ha una màxima en la sociolingüística que diu que la sort d’una llengua té poc a veure amb la llengua mateixa. És a dir, que el fet que una llengua desaparegui o no no es mai perquè sigui més o menys adequada per acomplir les seves funcions sinó per causes alienes. No existeixen llengües fàcils i llengües difícils. Ni llengües modernes ni llengües antigues. Només actituds, polítiques i planificacions econòmiques que, en el millor dels casos, no tenen en compte l’entorn lingüístic en què s’apliquen. És precisament per això que la defensa de la diversitat transcendeix la lingüística; cal que, urgentment, fem un forat per a la crisi lingüística en l’agenda dels nostres moviments socials.

¹Skutnabb-Kangas, Tove Linguistic genocide in education or worldwide diversity and human rights?



Read Full Post »

realment la dona parla més que l’home?

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

A mig curs, la professora de català, ens va passar una entrevista a la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brinzendine.
La frase de reclam de l’entrevista era “La dona fa servir 20.000 paraules al dia, l’home 7.000”.
Ella defensa al llibre El cerebro femenino que les persones estem enormament determinades biologicament, en tots els camps de la nostra vida. De fet, quan li pregunten “Les hormones ens determinen?” respon “Conformen els nostres valors i desitjos. Guien les nostres conductes alimentàries, socials, sexuals i, en definitiva, la nostra manera de ser”
No fa gaire gràcia aquest determinisme biològic, i menys encara barrejat amb el sexisme, això de que si les dones i els homes tenim els rols que tenim és per una qüestió biològica i no social.
Doncs bé, efectivament, el plantejament d’aquesta psiquiatra és fals.
Un grup d’investigadors de la universitat de Texas a Austin, han publicat un estudi titulat Are Women Really More Talkative Than Men? que desmenteix aquesta llegenda urbana.
Entre el 1998 i el 2004, van col·locar dispositius electrònics a l’orella a prop de 400 estudiants d’Estats Units i de Mèxic. Aquests dispositius recollien l’estona que la persona parlava al dia. El dispositiu s’activava durant trenta segons cada dotze minuts i mig, de manera que la persona que el protava no podia saber quan se l’hi estava fent la prova.
El resultat d’aquesta prova va ser que tant homes com dones, pronunciem de mitjana i aproximadament unes 16.000 paraules al dia.
Així doncs, es desmenteix el tòpic de que les dones són unes cotorres i els homes uns reservats que no saben expressar-se.

Read Full Post »

per què balla en Joan Petit?

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit…” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(…)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

Read Full Post »

dubte resolt

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Fa un dies (masses) plantejava l’enigma de l’origen de la paraula atzagaia. Doncs bé, després d’exàmens i gràcies a la inestimable aportació d’en Robert, ja tenim la clau de la qüestió.
A Estudi de llengua i literatures catalanes de Germà Colón ens aclareix el dubte: ≪Del berber zagâya, s’introdueix a través de l’àrab magribí i hispànic en el català i altres llengües europees, per la qual cosa es considera un arabisme.≫ I per si encara dubtem, Antoni I. Alomar ens explica el mateix fet des del punt de vista sociolingüístic: ≪Posteriorment, els almoràvits i els almohades, que conqueriren les Balears, varen ser també pobles procedents de l’interior del Sàhara, islamitzats de fresc. Aquestes berbers i els anteriors es varen arabitzar aviat a les Balears (en queden paraules com genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor, etc) i a la península Ibèrica perquè l’àrab era la llengua de la religió victoriosa que els distingia de la població autòctona dominada.≫
Així doncs, el problema era que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que atzagaia prové de la paraula az-zagâya, i és així, però aquesta no és una paraula berber com diu, sinó que és la transformació de la paraula berber original zagâya a l’àrab hispànic (vulgar). Hauria de dir, doncs, que prové de l’àrab vulgar, que és el que diu amb la paraula genet, que és el mateix cas.

Read Full Post »