Feeds:
Entrades
Comentaris

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit…” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(…)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

dubte resolt

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Fa un dies (masses) plantejava l’enigma de l’origen de la paraula atzagaia. Doncs bé, després d’exàmens i gràcies a la inestimable aportació d’en Robert, ja tenim la clau de la qüestió.
A Estudi de llengua i literatures catalanes de Germà Colón ens aclareix el dubte: ≪Del berber zagâya, s’introdueix a través de l’àrab magribí i hispànic en el català i altres llengües europees, per la qual cosa es considera un arabisme.≫ I per si encara dubtem, Antoni I. Alomar ens explica el mateix fet des del punt de vista sociolingüístic: ≪Posteriorment, els almoràvits i els almohades, que conqueriren les Balears, varen ser també pobles procedents de l’interior del Sàhara, islamitzats de fresc. Aquestes berbers i els anteriors es varen arabitzar aviat a les Balears (en queden paraules com genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor, etc) i a la península Ibèrica perquè l’àrab era la llengua de la religió victoriosa que els distingia de la població autòctona dominada.≫
Així doncs, el problema era que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que atzagaia prové de la paraula az-zagâya, i és així, però aquesta no és una paraula berber com diu, sinó que és la transformació de la paraula berber original zagâya a l’àrab hispànic (vulgar). Hauria de dir, doncs, que prové de l’àrab vulgar, que és el que diu amb la paraula genet, que és el mateix cas.

dubte etimològic

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Ja he parlat alguna vegada de la paraula atzagaia, em penso.
Vaig voler que aquesta paraula donés nom al blog perquè em cridava l’atenció que fos una de les poques paraules d’origen amazigh amazic que té el català. Ara però, veig que segurament no és així. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana prové

[s. XIII; del berber az-zagâya, íd.]

Com que no tinc cap mena de coneixement d’àrab o amazic (malanomenat berber) m’ho vaig creure. Buscant una mica però, he començat a sospitar. Resulta que totes les paraules començades per atz- d’origen no romànic que surten al diccionari provenen, segons aquest, de l’àrab (vulgar o magrebí).
Per exemple, de la paraula atzerola i els derivats atzeroler i atzerolera l’origen sembla ser àrab:

[1653; de l’àr. az-za´rûra, íd.]

També passa amb d’altres paraules, com atzar, atzeituní, atzembla o atzucac. Totes les paraules comencen per az-z en l’adaptació del mot orginari a l’alfabet llatí. És curiós, tenint en compte que l’amazic i l’àrab formen part de famílies lingüístiques diferents i que s’assemblen tant com el català i el polonès, que mots tan semblants provinguin de llengües diferents.
Recorrent al Diccionari Etimològic d’en Coromines, amo i senyor de l’etimologia catalana, no trobem res de nou, sembla ser que és la font d’inspiració del Gran Diccionari.
És simplement casualitat, i són correctes aquests orígens? És un error i en realitat atzagaia prové de l’àrab? És que totes vénen de l’amazic?

corrandes d’auxili

[aquesta entrada està treta del blog Atzagaiades des del Vallès, la data de publicació no correspon al moment que va ser escrit]

Sota la gran lluna plena
o amb el sol rere l’esquena
l’escavador no té frè;
De mi no deixarà re:
M’està matant de pena

Al meu habitant l’enganya
una gent amb aire greu
(com ens passa a Cardedeu
que un golf fan a la muntanya.)

M’han declarat una guerra
que m’embruta, que m’esguerra:
Però jo no puc lluitar
ets tu que vius a la terra
el que arreu has de cantar:

En ma terra del Vallès
l’esfalt ens tapa la terra
Dels pins verds no en queda res
Grans i joves cridem guerra.
“El bell Vallès resisteix”

En record al mestre Pere Quart

(Plagi del poema “Corrandes d’exili”)