crisi lingüística

Passejant pel Fòrum Social Català era freqüent topar-se amb conceptes com crisi econòmica, crisi energètica, crisi alimentària, crisi de valors, crisi ecològica, etc. Així, sembla que poc a poc ens anem adonant que el món, tal i com l’entenem ara, està en crisi. Cada crisi és de naturalesa distinta, se’ns pot fer difícil, és cert, relacionar la crisi econòmica amb la crisi ecològica, però tenen un motiu comú: totes han estat provocades pel mateix model de món. És per això que iniciatives com el FSCat, com moltes altres, miren de construir un punt de trobada entre les persones sensibilitzades per aquestes crisis perquè no és reprodueixin en aquest altre món possible.

Des de la lingüística, ja fa uns anys que s’adverteix d’una altra problemàtica que de moment sembla que els moviments polítics i socials altermundistes no acaben de fer seva: la reducció de la diversitat lingüística. Aquest problema, que podríem anomenar crisi lingüística, és d’una naturalesa més semblant a la crisi ecològica que a la crisi alimentària per exemple, pel fet que en ambdós casos es tracta d’una diversitat necessària per a la supervivència (o per al desenvolupament humà digne) que està desapareixent.

Sovint, quan es parla de la crisi ecològica, es diu que caminem cap a un abisme, un punt crític a partir del qual ja no hi ha retorn. Si allarguem la metàfora, podem dir que en diversitat lingüística no només hem caminat cap a un abisme durant molts anys sinó que ara estem caient al buit. Segons el lingüista Hans-Jürgen Sasse, els darrers 500 anys han desaparegut la meitat de les llengües que hi havia al món. I el futur se’ns presenta encara més desolador: Segons les estimacions pessimistes realistes […], el 20% de la totalitat d’espècies biològiques animals s’haurà extingit d’aquí a 100 anys, mentre que d’acord amb les estimacions optimistes realistes la xifra seria del 2%. […] En canvi […] el 90% de les llengües actuals podria haver-se extingit o ser a punt de morir d’aquí a cent anys, segons Krauss, i cap a la meitat segons les estimacions més optimistes. […] Així doncs, és curiós que la pèrdua de la biodiversitat hagi merescut una atenció massiva arreu del món: molta gent està preocupada per aquesta qüestió. Però molt poca gent parla de la pèrdua de la diversitat lingüística.¹

Hi ha una màxima en la sociolingüística que diu que la sort d’una llengua té poc a veure amb la llengua mateixa. És a dir, que el fet que una llengua desaparegui o no no es mai perquè sigui més o menys adequada per acomplir les seves funcions sinó per causes alienes. No existeixen llengües fàcils i llengües difícils. Ni llengües modernes ni llengües antigues. Només actituds, polítiques i planificacions econòmiques que, en el millor dels casos, no tenen en compte l’entorn lingüístic en què s’apliquen. És precisament per això que la defensa de la diversitat transcendeix la lingüística; cal que, urgentment, fem un forat per a la crisi lingüística en l’agenda dels nostres moviments socials.

¹Skutnabb-Kangas, Tove Linguistic genocide in education or worldwide diversity and human rights?